About me

Nacido en Cienfuegos (Cuba, 1971), donde inicia sus estudios en la Escuela de Artes Plásticas Rolando Escardó. Prosigue su formación académica en La Habana, en el Instituto Superior de Arte y en la Escuela Nacional de Artes plásticas ( ENAP) donde se especializará en escultura. Posteriormente se traslada a Europa y actualmente vive y trabaja en el Principado de Andorra.

Expone con regularidad desde los años 90 y su participación en la 55a Bienal de Venecia con la instalación ‘Fixed in contemporaneity’ marca un antes y un después en la visibilidad de su obra. Actualmente colabora en Francia con la galería Baudoin Lebon y  la Galería BOA ambas en París, y también la Galería Bisunjae de Corea del Sur. Destaca su presencia en las ferias internacionales Art Élysées en el contexto de la FIAC , la coreana Art Jeju y Art Shenzhen en China. 

A herd “on wheels,” a harras of hybrids mutilated by some steampunk taxidermy, with their extremities replaced by hydraulic jacks, ball joints with nuts and spindles, mythological beings given birth by the monstrous crossbreeding between degeneration and precariousness in communist dystopian paradises; a paved road lined with ceramic crabs, an allegory for the millions of shells crushed each year during the reproductive march of crustaceans; amazing volumetric drawings of living structures, “inhabitable” sculptures, “colored” by the racking of lab rats, the intersection between the living and the by-products of spätkapitalismus. Javier Balmaseda has undertaken some of the most challenging, politically incorrect, provocative, and radical sculptural (and bio-sculptural) projects of recent decades, working hard from his study workshop in the Andorran Pyrenees, often passing as a missing link under the radars of art’s “custom officers,” those who between conferences and cocktails continue to practice an endogamic and ethnocentric system of legitimation. All his work is a powerful reflection on man’s impact on his environment—and vice versa—and an anthropological essay on the integration of image, thought, and language.

Born at Cienfuegos in Cuba, on 25 December 1971, his mother a teacher and his father a mechanic, Javier Balmaseda evidenced a vocation very early. From 1983, he started to follow courses at the Elementary School of Plastic Art in his home town, where he acquired the bases of various forms of plastic expression, while also showing an early interest in the third dimension. When he was fourteen, he passed the exam for entry to the National School of Plastic Arts in Havana. Two years later he entered the Advanced Institute of Art of Havana. From 28 August 1990 he did his military service, for two years instead of three. This was an experience which, against all expectations, allowed him to reflect on the human condition, later to become one of the sources for his artistic work.

The meaning of a work comes as much from its context as from its composition. The globalisation of the image should not suggest semantic uniformity and the art of this Cuban cannot be understood outside its legitimising context. In this installation made for the Biennale in Venice one quickly realises that he has not escaped the troubled horizons of his childhood and youth, passed on that island where he faced the upheavals of history without complexes. He takes reality as it is, plain and unvarnished, without artifice, resorting to analogy to draw from it its painful quintessence. In any case, the visible face of the exhibition, if often concealed in art today, is here surely present.

The space located in the Nappe dell’Arsenale will show an installation composed of ten horses truer than nature, but whose legs have been cut off and replaced by the hydraulic shock-absorbers of cars! The artist affirms his idea aloud: to show the darker face of the human being, certainly, but considering the social system as “a paradox and an imposture”  capable of transforming man into “an assassin and executioner”. All depends, in the end, on his social and cultural environment.

The young Balmaseda was present in his native isle at episodes of violence committed against horses, when they were precipitately amputated, sometimes still alive, in order to get meat and not die of hunger… These attacks of incredible violence became known as “taking off the wheels”. In fact, it was frequent to see cars in some streets which were sitting, without wheels, on elements of construction. 2012, the year of “Lands of blood”, an essay by Timothy Snyder published by Gallimard, evoking the cannibalism which was rife in Ukraine and Poland between 1933 and 1945, following the famine deliberately caused by Stalin and Hitler, prepared us to understand all kinds of horrors when man is truly suffering from hunger. The story that gripped Balmaseda can be perceived at first in its original cruelty. However, the work has not been made for the purpose of sensationalism, the Cubain artist insists firmly on this point. Like all works which disturb, this portrays the less agreeable parts of our nature while drawing its force from the reality of a time.

But the artist has been able to keep his distance and preserve the most valuable assets: the integrity of his life force. And it is no surprise that he has made a terrible reality pass through the looking glass, just as Picasso did when he painted Guernica on the subject of the atrocities of war, taking as his central subject a horse transfixed by a spear and twisted in pain. Impossible also not to evoke the group of horses which were found trapped, at night, in a lake covered with ice, a spectacle that Malaparte described perfectly in Kaputt, that mad and magnificent book. We are far here from the images of Epinal by David or Delacroix. This Cuban artist, himself, has naturally recovered his “otherwise” in memories of his childhood.

Javier Balmaseda is embarked on unique and existential career, a long voyage in precariousness, but also a life entirely dedicated to art. Art is his reason for living and nothing has been able to counter this perseverance in belief, even though the ups and downs of his own destiny have been punctuated by unhappy times. However, while one is in the presence of this charismatic young man, always ready to burst out laughing, one would be wrong to imagine him developing a work inspired by nothing but despair.

Design is governed by a mastery of black and white, powerful coal-black drawing, producing images which always accompany the theoretical and conceptual framework of his installations, true receptacles of his thought. I had the privilege to see the sketches for works done at the start of the 1990s, such as “The armour” and “What I want is to eat” where social questions are evoked by the slant of the conceptual force of the objects. In 1995, he showed his “Homage to Mondrian”, a marvellous patchwork of canteen plates in white metal. In 1997, while studying at the Advanced Institute of Art in Havana, he did “Life out for a walk” and “Hard knocks of life”, on modules of a car cut up like a puzzle in three dimensions.

But he began then to feel confined in the context of Cuban art. It was the time of his great leap towards Europe which would prove to be a stay of five years in Andorra, this principality where administratively he no longer has the right to leave, under pain of being sent back manu militari to Cuba… Even so, he has had time to show “Solid screens” in France, a large scale installation, an accumulation of daily objects in metal mesh inhabited by a host of living mice. A reflection on this consumer society to which he remains opposed. In 2001, he took part in the La Massana Workshops and produced “Today nothing matters to me”, a fortress constructed with bones, where he refers to the different stages of his artistic and personal career. In 2007, the Bolivarian Contemporary Art Museum in Colombia invited him to have a show with Kcho and Carlos Chacin. He showed there “The pleasure of staying still”, a bit of road in bitumen, which constitutes a hammock fourteen metres long.

One sees him in this selection, not exhaustive, and it is difficult to be assailed by boredom and the grisaille of habit with this work which runs no risk of becoming ossified under the weight of repetition or routine recipes. In fact, every work made as though it were the last, represents a vital capital gain for Balmaseda. There is with this artist, who seems dazzled by all that he wants to show us, a progressive exaltation in his step and a consequent freedom in his vision.

The installation he has chosen for Venice, “Fixed in contemporaneity”, is a metaphor of despair but above all of the powerlessness that we, in a dehumanised contemporary society, must call into question.

This impossibility of movement experienced by the horses with their amputated legs resembles the impassable obstacles that some men meet today in fully realizing their potential. The horse – a domestic animal and physically strong, but also wild and beyond tricking – brings to this work all of its symbolical connotation. The barbaric mutilation that the animal has suffered serves as a simile for the frustration and tragic fatality that is felt by many men in the world. This installation, with the same force of the Cry by Munch, allows Javier Balmaseda to attain, using the full range of his abilities, a maturity that generates a faith in art and in life seen here for the first time in his work…

El que exposarem aquí no és un comentari erudit del cèlebre grup hel·lenístic del Laocoont en el que l’escultor plasmà el dolor físic corporal real dels cossos entortolligats i retinguts per l’estranya força irracional d’una serp mítica i el dolor  anímic d’un pare que no pot fer res per lliurar els seus fills dels horrors incògnits de la naturalesa o del fat. El que aquí exposarem és la realitat humana d’unes persones que fugen espaordides de la destrucció natural, física i social de la seva vida ciutadana i que abocats a les ribes del mar o a les absurdes línies frontereres, pels dictàmens d’ajut d’organitzacions estatals nacionals i internacionals allà són retingudes sense cap mirament i al marge d’una dita moral natural o proclama  internacional que especifica que entre a nosaltres – la anomenada gent del primer món –, ens ha volgut fer creure que tothom és igual davant de mancances o de necessitats vitals.

Tanmateix, però, l’art és el tractament simbòlic i conceptual de la sensibilitat emocionada. Aquests mots volen sintetitzar que l’art és sempre una qüestió formal extreta, depurada de la sensibilitat que determina el fet d’existir. L’art és existència sublimada. Però per la sensibilitat tot sembla invertit perquè és un fet que és la poesia la que dóna paraula a les realitats físiques, l’estètica la que fa sensibles les formes; l’art investeix de sentit l’anònima i indiferent natura.  
Aquesta és la realitat que tenim davant dels ulls i que alguns d’entre nosaltres – certes ONGS – corporalment, tàctilment assagen d’alleugerir. Però siguem objectius: una cosa és la realitat i una altra molt diferent és l’impacte sensible estètic de les realitats, naturals o socials, que ens rodegen. A aquest món nostre hi ha determinats sers humans que tenen una percepció molt personalitzada del que se’ls mostra davant dels ulls. Aquesta actitud la senyalem com la de l’homo aistheticos – els que prioritzen la realitat des de la vessant formal de les realitats tot sentint-la com seva, personal i amb necessitat immediata de traduir-la en formes autònomes creades. Aquests estrafolaris existencials els designem com els artistes i el resultat visual, tàctil i sonor són les obres d’art.       

No hi ha ni idees noves ni idees velles sinó visions, perspectives diferents de la realitat. Hi ha qui visiona i qui viu el que se’ns presenta; viure, visionar, pensar aquesta amalgama entre psíquica, biològica i social, als temperaments aisthetics genera, desencadena els processos que condueixen a l’obra d’art.

Javier Balmaseda és, efectivament, un d’aquest cassos. Com ho és cadascun dels  humans, Balmaseda és producte i fill de la seva circumstància tant familiar o social com geogràfica i política. Nat a la costa caribenya de Cuba (Cienfuegos, 1971), la seva sensibilitat i l’educació i formació conseqüents – “els humans som fills de la nostra circumstància”, havia insistentment senyalat el filòsof Ortega y Gasset – s’ha format al caliu d’una segona generació de cubans producte del castrisme polític: formació plàstica clàssica impregnada d’una pregona inquietud política i social. La conformació definitiva, la digestió, cadascú aporta la seva.

La fuga revolucionària peremptòria i la realitat d’una subsistència material dins d’un context polític concret el va fer adonar i convertir sensible per als més inusuals residus de la quotidianitat. Tot esdevenia meravellós, nou, funcional, útil, plaent i, si calia pel seu tarannà, transformable fins obtenir-ne un objecte creat per l’aliança entre el goig íntim i la forma sensiblement i sensual obtinguda amb un resultat que tant podia ser acadèmic com de la modernitat plàstica.

Un altre factor radical i bàsic intervé a la creació de l’obra plàstica de Balmaseda. Ultra els fets socials que l’afecten hi ha uns fets naturals – entre ells els propis del seu indret de naixement, les costes de l’illa properes a Cienfuegos – que consisteixen en el flux anual dels crancs que a desenes, centenars, milers penetren al mar i provinents de terra endins; indrets en els que a l’actualitat hi ha una  carretera que barraria el pas als crancs però que aquests instintivament travessen aliens a qualsevol altre factor que no sigui aquell natural que els impulsa a migrar vers el mar. Assemblatge natural plàstic resultant de l’acció conjunta de la natura, la societat i l’angoixa político-social de la sensibilitat que hi sigui present.         

Hippolyte Taine – un filòsof de l’art del positivista segle XIX – va observar que en realitat les formes de l’art provenien del context natural i social en el que els humans vivim. Totes les cultures responen amb formes pròpies al contacte viu i espiritual amb el seu entorn, encara que els mitjans o els mòduls utilitzats siguin procedents i apresos d’altres cultures. La realitat ambient i la pressió social determina la intencionalitat de l’obra que l’artista executarà, si bé l’execució no deixarà en cap moment de respondre a la particular manera personalíssima d’observador l’entorn.

La geologia, l’orografia, la biologia, la climàtica, l’edàfica i les exigències familiars i socials, la natura, fan que aquell indret en el que viu el jove artista Balmaseda es converteixi en una reflexió que, pel seu cas, serà la sensible i emocional, i elucubrarà i verificarà en aquells crancs que sorgeixen de la terra i impassibles travessant l’artificialitat de la inerta carretera i baixen vers la riba marina per enfonsar-s’hi. Destinació i destí biològic i natural que els impulsa i els constitueix i justifica el periple emprès.             

I és des d’aquesta realitat natural entrecreuada per l’obra de l’artifici social que a la sensibilitat estètica de l’artista brota l’obra d’art.  Les tesis de la creativitat  contemporània ens parlen no d’una còpia de la realitat sinó d’un transfert entre el subjecte (l’artista) i l’objecte – per aquesta circumstància – sensualitzat.  

Balmaseda és un ser viu, sensible, reflexionador i amb una peculiar resposta estètica per temperament i formació  per tot el que l’afecta. I una d’aquestes coses que l’afecten és la imatge dels migrants actuals per tota la Mediterrània i gairebé pel món sencer, emprenen des del seu país, del seu territori, de la seva historia ancestral un èxode de bivac en bivac vers una destinació sense límits ni al temps ni a l’espai humà. Els crancs ho fan per instint biològic, per un finalisme determinat per la natura, però aquests humans migrants actuals ho fan forçats per la bestialitat actual de les guerres d’ambició, de poder, de domini, de rèdits financers. Als migrants actuals només els toca migrar i abandonar-se a l’atzar i ventura del que succeeixi. Gairebé fins que esdevenen peces inamovibles d’una realitat social que no han provocat però que, tanmateix, és inspirador i model de cruels noves impressions estètiques.

Balmaseda, amb el seu pare, caminant o en cotxe travessaven aquella allau de crancs, els aixafaven, els clavaven puntades de peu i en tant que dominador del terrer, amos del territori, pare i fill, avançaven indiferents. Pels migrants d’ara és l’administració política, el macadam, la base dura de la calçada, que esdevé indiferent.

Però dins del jove artista, aquella realitat ha anat pouant i s’ha convertit en una escultura: una carretera ben definida i senyalitzada en la que el macadam són els crancs, ara sentits, experimentats com humans sense orientació però amb fita: arribar on trobin l’escalf acollidor, la seva segurament. La sensibilitat estètica actual ha qualificat el procediment com el propi del moviment flexus: duresa, indiferència, innocència i estultícia. Balmaseda ràpidament atrapa per mitjà del dibuix aquestes sensacions, les trama, les lliga, les suggereix, les poleix (la sensibilitat estètica és molt exigent i l’obra d’art no és qualsevol cosa o sensació);  el dibuix d’antuvi ho reté, després esdevé escultura a l’espai on reflecteix amb més impacte la realitat vivencial i estètica al·ludida. Una ceràmica real, un engany visual substituirà la realitat.

Contemplar aquesta aparent carretera vista de lluny, plena d’humans sofrint en la realitat de la seva constitució la insensibilitat de l’observador indiferent, només es possible fer-ho des de la serenor de l’obra d’art. Qualsevol altra visió seria dramàtica.

Després, potser – depèn del receptor de la realitat plàstica –, hom  pot clamar la ira de la injustícia o la pau d’un dibuix, d’una pintura, d’uns colors encaixats o d’una escultura monolítica o desenvolupada a l’espai. L’obra ben feta, es vulgui o no, aporta a qui la contempla la pau de l’esperit i la del paisatge.

És per la força de les formes que ens sentim afectats en positiu o en negatiu; n’és un exemple La ruta migratòria. Una singularitat Paisatgística, de Javier Balmaseda.

Javier Balmaseda © 2021. All Rights Reserved
Privacy Policy / Terms of Use